Vers que t’encalça

Maria Cabrera i Callís

Culpes o fisiologia d’un cor

Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,
que la pols dels dies antics se’t quedi aferrada sota les ungles,
en forma de llunes blanques,
dona en runes,
no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,
a l’angúnia dels llibres, al vers que t’encalça,
a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t’habita.

Que se’t facin pans de terra dels records, dona,
i que els versos et creixin com plantes grasses,
com rates imprevistes en la foscor de la cuina,
com tempestes de sorra a l’ull del poema
o com l’atac nocturn de les síl·labes que et regira dins del llit,
dona estàtua,
dona sola,
vers en flames,
sargantana,
solell dona
i dona obaga,
no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,
a la fredor del marbre, a la tristesa dels llapis
o a l’eco dels teus ventricles.

I la sístole et parla de culpes,
i la diàstole et diu que genètiques,
i les vàlvules del cor,
sempre,
sempre,
sospiren molt orfes.

Venies cap a mi…

I tu venies cap a mi amb una mirada peninsular
i els llagrimalls molt nobles,
amb una testa clàssica
i l’orgull dels titans a les venes,

amb les guerres púniques encara palpitants,
amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles,
bon cop de salze enfilant la carena,
i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament,
de les llegendes homèriques
i dels trens que em creuen continents per l’esquena,

amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici,
amb un pou fred de calç amb tota la droga
que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega,
amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor,
amb l’amor escaldat al foc brusc de la set,
amb els ullets astuts de les sargantanes,
amb la son profunda de les províncies d’Espanya,
amb set cartes de nan oníric a la màniga
i un enginy multicolor per fabular-me les planetes.

Per a mi, només per a mi venies,
i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.

Apocalypse now

crema troia
sóc grammont calant foc als teus fonemes d’un a un amb un llumí
crema troia
sóc finlàndia en plena aurora boreal
crema troia
aquesta nit déu i les estrelles s’enamoren
crema troia
sóc el darrer vagó d’un transsiberià de tornada
crema troia
sóc la urss sóc el punyal perdut d’europa
crema troia
sóc el volcà ingràvid que et puja per l’esquena
crema troia
sóc la revolta dels continents que se t’acosten que se t’allunyen
crema troia
sóc un sol mot un cacofon una bombeta fosa
crema troia
aquesta nit no dorm ni l’ull del gat no dorm ni la foscor
crema troia
aquesta nit sentiràs els cavalls sentiràs el galop sentiràs la cançó
crema troia
crema’t tota

Cançoneta leu e plana

que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda

que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que·t faig que no·t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula

que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonsa’l al pit

que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit

que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que·m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via

que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada

Amforismes

les ditades de la desídia

sobre el pastís

Sèiem cosint hipòtesis sobre el pedrís: ara una cadeneta de veritats ara una cadeneta de mentides, la possibilitat d’entendre’ns i el misteri eucarístic de la carn que és la teva quan te m’allunyes. Se’ns havia fet pura qüestió de perspectiva, el dolor. Ens movíem cautelosos com l’ocell del dubte, i l’ull hipnòtic de la ballesta ens sotjava. Ja no apreníem, sols repetíem els noms del guepard, les fluorescències de l’esquerda als ventricles del cor i la lleganya molesta dels verbs: la fina costura de pell que ens oposa a les pedres. Havíem mastegat un silenci espès com el record de la boira els matins de ser nen; tu marxaves lent com un ramat de bens pel camí de l’aigua i et vas fer bosc. De tant callar vàrem aprendre a parlar-nos per la follia del buit, i el significat se’ns va tornar mera llei d’escola: una cortesia de les mans, de tant en tant, per obliterar la ferotgia de la raça. Així se’n perdi la mena, de l’estimar-se dels xais!

hem malcriat fins l’aire
i ara tot ens fa olor de vici trist

Era una lluita frenètica per aturar els motors, per fer-se entendre, el dialecte de les màquines de segar i una àmfora feixuga al ventre que per l’ull ens xuclava totes les llums del segle: vam batejar-la com la llibertat. I tot seguit vam rodolar enrabiats pels anys, tan aferrats tu i jo que els dits de l’un es ficaven costella endins de l’altre, però el sagrament de les feres ens escometia i vàrem xisclar tan i tan fort que tot es va posar a cantar amb veu prima i ara ja no hi sentim. I això era perquè jo a les orelles hi covava, calent, un ou: l’acaronava incessant per entre els cabells amb els dits esporuguits de l’amor, però se’ns emmagria com els fills de la guerra i, al final, de tant ditejar-lo, se’ns va neulir.

això del patir
és com
badar magranes
és com
treure’n robins

Salm i paràbola de la memòria pròdiga

pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvist mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!
pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

Disposició natural

Per mi és més natural, ajaguda
Sylvia Plath

i una tendra inclinació al pecat...
Miquel Bauçà

El vent inclina els arbres
com la set les persones.
Els marbres de les barres
dels bars de Barcelona
suporten aquest pes:
el pes de les persones
inclinades per l’ànsia
el pes de tot el vent
que fora de les cases
fa xerricar xarneres
pentina les acàcies
i a sota de les rambles
per dins les clavegueres
inquieta i mou les rates.

Taronja borda

Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada. Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura, esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa.

Les bucòliques

tan alguereses com es pugui

hi ha un grapat de pastors plorant totes les nostres cir-
cumstàncies
hi ha dues pastores delirant tota l'aluminosi dels nos-
tres segles

un somni accelerat d'àcids llimons
i tu:

marineret de terra eixorca
—rabiüda terra esqueix d'arrel soca somorta—
mariner sés dels mil dolors
—eixam de pors fibló punyent venja d'abella—

i un déu que penja sempre de la corda que és
més fluixa:

un sangtraït al mig del cor i un as molt negre a la
butxaca:
tots els deliris de la neu i com
explota!

just al capçal dels meus neguits s'hi emparren sempre tres camells de go-
bes fondes
—hi ha un sol llumí que aixeca moltes sus-
picàcies—

fent-se la clenxa més estricta al portal d'aquesta ma-
tinada
—hi ha una ginqueta que rodola pel carrer de la
bonària—

hi ha un gobelet endimoniat ballant la sardana més cruenta dels teus dits:
la sargantana dels teus dits i el crit badat d'aquesta llu-
na sarda

lluna llunarda puntejant danses voltaiques
rient molt grassa mentre t'endús la vida a cops
de cartes:

la fruita closa l'alforja muda i tots els crits de la
pastora

la mà del moliner empenyent la premsa
—aquest amor eixut i tot el suc de les olives—

un esquellot callant totes les pors d'aquesta terra sibil·lina
—aquest amor forment i aquest amor mentida—

una pastora sola cridant tots els noms de l'esfinx
i aquesta cançoneta elèctrica que s'ac-
celera:
—aquest amor rostoll i el teu balí de fira—

I vaig ser un nen

I va ser un nen. I vaig ser un nen. Vaig créixer endins, com una rel. Se’m va fer sang, vaig tenir sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, va renillar, vaig ser feliç. Ho vas entendre i vas venir per oferir-me els tamborets, una cabanya amb llenya seca i una civilització diamantina. I va ser l’era de l’adagi de les heures, navegant-me flors per l’esquena, galopant-me a lloms plens el cor. Vas fer camins, d’un verd molt tendre o blau safir: mars de muntanyes. Vàrem aprendre, em vas mirar fins l’ull de l’os, em vares dir. Però sóc així: sóc columnar i m’ensarrono, sóc de ciment i caic, d’esquena al mar, fent l’elixir més dolç de la cicuta. I llavors al colze esquerre m’hi van néixer una ciutat, una cultura errònia i tretze malalties. Vaig gratar fort amb les ungles però ja no hi havia temps: era de nit i era la dièresi més alta de la paraula traïció. Em vaig fer espiga, i dels grans me’n brotaven geometries insanes. Va ser llavors que van morir tots els conills: vaig tenir l’escalfor del ventre dels conills a les mans, palpitant, i se’m va perdre. I ara als dits hi tinc taques de mil maneres, mil malalties religioses que tenen tacte d’insecte i copulen de nit. Creixen endins. Em tenen el sexe, em volen els ulls. Pugen pel mar de l’esquena, em creuen el continent ombrívol de la cara i em fan el setge a les parpelles. I ben aviat, quan ja no em quedi sang i tu ja hagis cremat tots els pins, quan em faci fer de vent només per disgregarnos les muntanyes, ja me’ls hauran. I seré un liquen, i un insecte sec i glaçat brillant dins d’una gemma rara: i ja no m’hi veuré, i tu m’hi veuràs dins.

Gran festa d’aniversari

Quan vaig néixer
van trobar-me
una maleteta de fusta
dintre la boca.

-Finestra enllà de l’hospital els ulls cansats de la mare resseguien la perfecta indiferència del celatge devorat per les gavines.

Una dona com jo
sola en una cambra d’hotel
com en una intempèrie.

-Si les paraules no fossin mentida jo
no diria sinó paraules.

Voldria covar clausures
excel·lir en els rictus íntims
rotunds perfectament silents:
com un badall de monja.

Han passat molts d’anys
no he tancat mai els ulls ni cap finestra
espero un anyell o una carta,
espero la flor nocturna de la ràbia,
espero la flauta dolçament imbècil de l’amor.

Cançó dels dies de cada dia

demà i la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l’hivern sencer
vindré i farà pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l’abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l’ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me’n vaig de casa
demà l’avern encès
demà seré trenc d’alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi é
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l’albada
tu i jo de cos present
a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers

No va passar res

no va passar res:
només un cop d’aire que es comença a endur papers
—un poemari com un ventre obert enmig del claustre—
i els meus dits consentint el caprici del vent
i els meus dits repicant distrets sobre la fusta.

no va passar res:
només un crit estripat a l'albada
una constatació sòrdida
una explosió de neu a la punta de la llengua
l’amor un lapsus linguae
l’amor un precipici en flor
la fam de la princesa als contes del meu pare
el teu nom com l’ombra d’una catedral gegantina
el meu nom pastura de bens molt negres
anna karènina i els trens a l’hora exacta del canvi d'agulles
fúria a les pàgines del diccionari
brutícia a la punta de les sabates
la vergonya aliena del pallasso
el diable demanant tardors benignes
el món un ball de disfresses
jo amb els meus talons més esmolats
l’arquitectura cristal·lina dels dies
l’edat avançada dels meus vespres
tu classificant pacientment el meu pànic
la ciutat fugint corrents de les nostres passes
un castell inexpugnable al fons dels ulls
l’arena dels teus dits a les meves butxaques
l’últim llebrer de la cursa el nostre amor.

no va passar res:
només un cop d’aire que es comença a endur papers
i de sobte una tristesa molt gastada,
com pluja sobre el mar.

Postal des del nord, III

Carreteres que no van enlloc

El sospir de pols sobre els cotxes abandonats, que
em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas que
m’encomanessin la resignació de ser com són, de ser
com som. I saludar sempre, sempre, els avions quan
creuen el cel, des de terra, i saludar sempre, sempre,
la terra des de la finestra dels avions: i que em faci,
no sé per què, una mena de mal com un forat menut
a la butxaca. I el darrer metro dels dilluns que arriba,
una mica més vell, més brut i més pobre i
inexorablement se’ns endú, i dintre els vagons
semblem tots bèsties de càrrega en un camp de
farratge anglès, cavalls d’ulls tristos que tot ho
suporten, que ho aguanten tot. I, repetir-se, entre
dents, ben mastegada, la cançó: som carreteres que
no van enlloc.

Postcard from the north, I

Qui de vosaltres...

Qui de vosaltres xiuxueja tots els verbs
qui de vosaltres substitueix una cortina
qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.